L'historiador Xavier Diez respon de manera contundent i sense embuts en aquesta entrevista on acusa la monarquia borbònica de "colla d'incompetents, d'inútils, degenerats i colpistes" i Espanya de ser un Estat en descomposició
Xavier Diez (Barcelona, 1965) és Doctor en Història Contemporània, llicenciat en Filosofia i Lletres, i diplomat en Magisteri. Ha publicat una dotzena de llibres i els seus articles són habituals en diversos mitjans de comunicació. El dimecres 17 de juny de 2019 el vaig entrevistar al poc glamurós Mc Donald’s de l’estació de Sants. En aquella entrevista, que va tenir més de 43.000 lectures, Diez explicava que la monarquia espanyola cauria, que la divisió entre independentistes seria profunda, i que Espanya és un projecte fallit. En 14 mesos, i una pandèmia pel mig, sembla que tot apunta en la línia marcada per aquest historiador: Juan Carlos I ha fugit acorralat pels escàndols de corrupció, el prestigi d'Espanya està sota terra, i l'independentisme continua dividit. Malgrat tot, aquest fill de metal·lúrgic i d’una camperola gallega, és optimista: “si t'haguessin dit fa cinc anys enrere que el Regne Unit marxaria d'Europa i que Juan Carlos I fugiria d'Espanya no t'ho hauries cregut mai, oi? Perquè vegis com poden canviar les coses en poc temps...”
-Com veu la situació actual?
-Un caos difícil de desxifrar
-Parlem de Catalunya o d'Espanya?
-El caos és arreu del món, fins i tot als Estats Units!
-Doncs de moment centrem-nos en la Península Ibèrica...
-Mira, és evident que hi ha una guerra soterrada entre Catalunya i Espanya, i quan l'independentisme fa un pas endavant llavors, i de manera automàtica, l'aparell judicial, que està controlat pel Valle de los Caídos i VOX, s'afegeix al combat. Un exemple és la intervenció inconstitucional del rei Felipe VI del tres d'octubre, que va contravenir una ordre que queda recollida a la Constitució, i això a qualsevol funcionari públic li hauria representat una sanció per falta greu. Però a Felipe VI no, perquè es pot saltar la llei quan li dóna la gana. A partir d'aquest moment, del discurs del tres d'octubre, Felipe VI dóna el tret de sortida al “a por ellos” i s'inicia de manera oficial la guerra contra Catalunya. Per tant, ara el que estem vivint és un intercanvi de cops constant. Si Carles Puigdemont reuneix 100.000 persones a Perpinyà, decretem l'estat d'alerta al cap d'uns dies; si el president Quim Torra és capaç de liderar mínimament la resposta a la pandèmia, doncs fem una entrevista a Isabel Díaz Ayuso amb 24 banderes espanyoles al darrera. Quan decideixes substituir a un president de la Generalitat, el dia abans exoneres Rodrigo Rato per un cas de corrupció demencial que ni Steven Spielberg seria capaç de filmar. I així sempre. És la idea del combat constant, soterrat i pel qual el sistema de lliris, assemblees nacionals i partits polítics que respecten tots els límits no serveix. Crec que cal fer un canvi d'estratègia urgent!
-Quina hauria de ser aquesta nova estratègia?
-Segurament si jo fos un gran estratega m'haurien contractat per dirigir alguna campanya electoral, però per sort jo no tinc gaire imaginació i la meva especialitat és el passat i la història. En tot cas, crec que cal escenificar al màxim que l'Estat no controla Catalunya, i no entenc a què estan esperant per crear un govern a la clandestinitat
-A veure, què vol dir un govern a la clandestinitat?
-Crec que un dels problemes per tirar endavant el procés d'independència es diu autonomia. La Generalitat ja ha quedat demostrat que és una Diputació, una mica més gran que la mateixa Diputació, i no té cap mena de marge d'actuació. A més, amb la nova jurisprudència del Tribunal Constitucional, cada vegada el poder de la Generalitat va quedant més i més reduït. Per tant, jo entenc que ara caldria fer el mateix que ja es va fer en els darrers temps del franquisme, quan alguns ajuntaments van ser ocupats literalment per les forces de l’oposició. Aviam, anem a pams. Al llarg de la Transició, les darreres eleccions que van completar el cicle electoral més o menys democràtic, va ser el de les eleccions municipals, que no es van poder celebrar fins l’abril de 1979. Els ajuntaments franquistes, especialment a Catalunya i Euskadi, havien quedat del tot deslegitimats quan era obvi que l’hegemonia pertanyia a l’esquerra i el nacionalisme. Així que, abans de les pròpies eleccions, forces socials i polítiques van ocupar els ajuntaments, si més no simbòlicament, i van obstaculitzar els alcaldes franquistes en una tensa coexistència. Això, per posar un exemple local que coneixes bé, hi ha un llibre extraordinari d’en Francesc Foguet, L’Alternativa Unitària. L’Assemblea Democràtica de Vilanova i la Geltrú, 1976-1977, sobre el paper de les forces democràtiques desbordant les elits franquistes locals que impedeixen prendre qualsevol iniciativa al consistori franquista. Tan gran és la força dels demòcrates que, malgrat la repressió, les autoritats franquistes queden com blocades políticament. Crec que el model és aquest: desbordament, impedir que qualsevol franquista pugui respirar, que qualsevol representant de l’Estat que només pensi en la repressió com a fórmula de control de Catalunya tingui present que té tot a perdre i res a guanyar
-I a la Generalitat?
-Amb la Generalitat hauria de passar el mateix. Potser hauria d'haver-hi un president de la República que estigués protegit a l'exili, com Carles Puigdemont; una assemblea d'electes que podria ser el Consell per la República o qualsevol altra entitat; que hi hagués també un vicepresident del govern de la República que fos lliure per entrar i sortir i fer i desfer; i, finalment, un govern a la clandestinitat que anés articulant un nou sistema judicial, una nova Constitució, un nou marc social i econòmic, etc... Hem d'entendre que ara per ara la Generalitat, per fer la independència, ja no serveix, i el Parlament català, incapaç ni tan sols de fer el més mínim gest desobedient, ni tan sols publicar els acords del ple, tampoc. Per tant, ens cal un nou govern lliure i fora de les urpes de l'Estat, que tingui una presència pública descarada, i fins a cert punt provocadora, i sigui capaç d'actuar sense condicionants
-Cal renunciar a la Generalitat?
-No, no, ni molt menys! Hem de votar sempre, sempre, i tenir les institucions catalanes sota el nostre control, però tenint clar que des de la Generalitat el marge d'actuació és limitat
-Tot això, el de tenir un govern a la clandestinitat o a l'estranger, no creu que ens mouria només en l'àmbit de la simbologia?
-Pregunta-li pel tema de la simbologia a l'Ayuso i al Pedro Sánchez...
-Ja m'entén...
-El poder és simbologia. La Generalitat, durant l'època de l'exili, i el seu president, Josep Tarradellas, és simbologia pura. Res més que simbologia. Qualsevol conseller amb el qual tinguis una mica de confiança i puguis parlar sense embuts ni micròfons davant seu et dirà que de manar, mana ben poc. Els consellers i els ministres, no només no poden tirar endavant bona part de les seves idees i promeses, sinó que fins i tot acaben defensant les contràries, perquè la pròpia estructura del poder els empeny cap a l'altra banda
-Escolti...
-Espera, que acabo l'argument. Josep Tarradellas i la Generalitat a l'exili era simbologia pura, oi? Doncs ara imagina't que Tarradellas hagués disposat d'una Generalitat a Catalunya sota el seu control... Això és el que cal fer: el president Carles Puigdemont ha fet més per Catalunya a l'exili que no pas cap altra president de la Generalitat aquests darrers anys. Imagina't Puigdemont amb un govern. A això em refereixo
-Canviant de tema: vostè sempre diu que Catalunya serà independent malgrat els independentistes. Ho manté?
-Sí, és clar, serem independents malgrat els independentistes. És una obvietat...
-Desenvolupi-ho, si us plau...
-Això requereix d'un llarg preàmbul. A veure, tot això és un procés històric que arrenca amb la segona legislatura de José Maria Aznar. Fins llavors, el nacionalisme espanyol s'havia dissimulat una mica, matisat diria, però Aznar ho accelera tot i tornen les banderes i el nacionalisme de manera desacomplexada. I això fa que bona part de la societat catalana, i elements com jo mateix, que quan era adolescent ni remotament era independentista tot i que no em sentia massa còmode sent espanyol, ni amb els seus símbols, ni amb els seus referents identitaris (però assumia la meva part d'identitat espanyola), comenci a veure que amb Espanya no hi ha res a fer. Amb Aznar es produeix un trencament, que no és immediat, sinó que va entrant a poc a poc. No és que et facis català ni ballis sardanes, sinó que... {calla de cop i pensa profundament}
-...
-Mira, fem una mica d'història. Als anys 70 a Catalunya hi havia més gent nascuda fora que no pas aquí. I molts érem fills d'immigrants, com jo mateix o el meu amic Antonio Baños. Érem gent que no teníem cap problema en conviure amb les dues identitats, la catalana i l'espanyola, però de cop i volta veus que Espanya et va expulsant, no et considera espanyol perquè no t’adeqües a un determinat perfil ni t’adhereixes a segons quina simbologia o imaginaris, però tu tampoc et sents còmode en determinat folklore català, per dir-ho així. I no parlo només de les sardanes i els castellers, que respecto molt, sinó d'aquest nacionalisme “culturalista”, resistent, defensiu. A mesura que la nostra generació va creixent, estudiant, viatjant i aprenent idiomes, t'adones que el projecte de futur d'Espanya és el passat, una mena de retorn reaccionari a unes arrels inventades i basat en un discurs nacionalista que beu del franquisme. Llegeixes els seus mitjans de comunicació i quedes escandalitzat, veus la pèrdua de veritat i pluralitat que s'ha produït a la societat espanyola, i llavors et sents exclòs i al marge d'aquest projecte. Per tant, apostes per una sola identitat, la catalana, ja sigui per convicció, per eliminació de l'espanyola, perquè et sents rebutjat, per modernitat o pel que sigui. Però quan adoptes la nova identitat catalana ja no és aquella dels anys 70 ni la dels anys 30 del segle passat, sinó que és una catalanitat contemporània, moderna i postnacional, més concebuda per treballar la identitat del futur que restar presoner del passat. Ser català és una manera de ser europeu. Ser català és una filosofia de com vas construint dinàmicament, i de manera col·lectiva, una identitat on tothom s’hi pugui sentir còmode
-La pregunta inicial era...
-Sí, és un preàmbul molt llarg però necessari, i ara ve la resposta a la teva pregunta inicial: Catalunya serà independent malgrat els independentistes? Sí, perquè per a una part substancial de catalans, sobretot els menors de 50 anys, Espanya és un llast i l'independentisme és una manera de legalitzar la situació de divorci respecte a una nació, estat, o imaginari col·lectiu i cultural. En canvi, els independentistes de pota negra, els que hi havia fins a la majoria absoluta d'Aznar, formaven part d'un moviment romàntic, nacionalista, que tenien molta raó -molta!- en les seves queixes, però estaven massa imbuïts d'elements folklòrics que els allunyava de la societat del moment. Era gent que no entenia massa bé com funcionava el món ni el seu país, que no eren pràctics ni massa llestos políticament parlant... Doncs bé, tots aquests independentistes es van trobar, gràcies a la majoria absoluta d'Aznar i al seu nacionalisme rampant, dirigint partits que guanyaven vots sense parar i, també, al capdavant d'un moviment social i democràtic que finalment els ha devorat. No han pogut controlar-ho perquè no són bons polítics, i alguns fins i tot han quedat presoners de les seves velles idees. Aquesta gent no farà mai la independència, mai!
-Qui la farà?
-Aquests que et dic, els menors de 50 anys, per dir-ho així. Aquests catalans que precisament no provenen del món independentista. Mira, com a historiador et puc dir que una de les coses més importants i rellevants que ha passat en aquest país ha estat la victòria de Joan Canadell a la Cambra de Comerç. Només veient l'emprenyada que hi havia a La Vanguardia et feia veure que havia estat una gran victòria, de la mateixa manera que en el món del sindicalisme les forces independents (que no necessàriament són independentistes, però que en cap cas són sucursalistes, sinó que tenen criteri i cultura sindical pròpia) estan guanyant terreny. I després vindrà el Barça, i després tal organisme, i després la institució tal, i després... Què vol dir tot això? Doncs que les noves generacions, pràctiques i pragmàtiques, viatjades i independentistes, estan pujant i accelerant el relleu, i això no ho pots parar, és com el riu que segueix el seu curs. Aquestes noves generacions ja no beuen de l'independentisme dels anys 80, sinó que és una cosa completament nova, més moderna i cosmopolita, com t'he explicat abans, i és de la mà d'aquests nous lideratges que vindrà la independència de Catalunya, no pas dels independentistes de pedra picada. No sé si ha quedat clar el que explico...
-Sí, és el cas d'Holanda que m'explicava mentre esmorzàvem, oi?
-Sí, exacte, és el cas de les elits holandeses del segle XVII que lluitaven contra els espanyols. Aquestes elits van dir: si aquests militars i aquesta estratègia no funciona, canviem d'estratègia i de militars. Van canviar, i van guanyar! I aquí, a Catalunya, ja tens moltes coses guanyades. Per exemple, no convertiràs independentistes en espanyols, això ja és impossible. I tampoc convertiràs en espanyolistes gent que potser no es troba molt còmoda en el nacionalisme català folklòric però que queda escandalitzada amb la involució democràtica que s'ha produït a Espanya. Tota aquesta gent ja no farà cap pas enrere, cap ni un, i d'aquí la desesperació del PSC. I la involució, a Espanya, ja no té solució. Quanta gent que s'expressa en castellà a l'Hospitalet queda escandalitzada quan veu la quantitat de mentides que es diuen a les televisions espanyoles? Quanta gent queda en estat de xoc quan veu autoritats nacionalistes espanyoles lluitant contra una pandèmia hissant banderes de no sé quants metres?
-Però...
-Sé el que em preguntaràs, i la resposta és aquesta i l'has de tenir sempre present: els argentins parlen castellà, però... no són en absolut espanyols. Oi que no? La nacionalitat és una cosa pràctica, i per això et trobes gent que no parla català però que per una qüestió pràctica són independentistes. Repeteixo, no busquis els vells clixés del Moviment de Defensa de la Terra dels anys 80, estem en un altre escenari, en una altra societat, i gairebé et diria que en una altra civilització. I per sort, l'independentisme s'hi ha adaptat i és majoritari
-Creu que els menors de 50 anys estan per aquesta practicitat? Què li fa veure que serem independents? Si això s'allarga en el temps molts d'aquests joves, per una pura qüestió pràctica, també es poden donar de baixa de l'independentisme, no?
-La distància creixent entre la mentalitat col·lectiva de la gent i el trajecte invers de la nació espanyola cap a la nostàlgia i la clausura ja és massa gran, insalvable. Espanya ha tornat a Santa Teresa de Jesús, a San Juan de la Cruz, al batxiller Sansón Carrasco i al capellà que crema llibres a Don Quijote. Jo veig una involució tan gran que la pregunta és: qui vol ser espanyol, ara mateix? Fins i tot la Rosalía, la cantant de Sant Esteve Sesrovires, en realitat és més latina que espanyola perquè pensa en el mercat nord-americà abans que en l'espanyol. Tots aquests que es posen histèrics dient que la majoria de youtubers són en castellà no pensen que el que busquen no és el mercat espanyol, sinó el sud-americà, o fins i tot els de la puixant comunitat llatina d’Estats Units. Espanya és un país relativament petit (poc més de 28 milions si treus Països Catalans, Galícia i Euskal Herria), i en canvi pensa que Mèxic supera els 130 milions d'habitants. Mira, jo com a historiador observo el comportament i les trajectòries de grups humans, d'acord? Catalunya està fent la seva via pròpia, s'ha emancipat psicològicament d'Espanya, i Espanya ha renunciat a una fórmula de convivència amb aquells que no es consideren espanyols. I això passa amb Catalunya i bona part d'Euskadi, però també, i això és molt interessant, a Galícia. A Galícia hi ha un creixent divorci, fins i tot dins del PP, entre una manera d'entendre Galícia i una manera de ser espanyol
-Com encaixa Catalunya dins aquesta Unió Europea en la qual no hi tenim amics?
-Creure que la solució vindrà de fora és ser ingenu i il·lús. La Unió Europea no té el problema català, sinó que té un munt de problemes, i Espanya és un dels seus problemes. I si alguna cosa hem après és que per tal que algun país ens reconegui hem de tenir el control del territori. A partir d'aquí, hi haurà milers d'amenaces i d'intimidacions, però el llenguatge diplomàtic ja saps que és tota una altra cosa, oi? Ara bé, jo personalment sóc partidari de ser i formar part de la Unió Europea, d'estar a la OTAN i, com diuen els irlandesos que una cosa bona que els van deixar els anglesos va ser la llengua, jo aquí penso que no hem de renunciar mai al món llatinoamericà. És més, considero que n’hauríem de formar part, com ja fan els portuguesos o els brasilers, la major part dels quals entenen bé l’espanyol
-Creu que els actuals dirigents independentistes estan preparats per liderar el procés d'autodeterminació de Catalunya?
-La resposta és fàcil: no! Ja t'ho he explicat abans, però afegeixo alguna cosa més. Si has fracassat en el teu objectiu has de donar pas. Un entrenador de futbol, quan fracassa, el canvien per un altre, no?
-I què creu que passarà?
-Els historiadors mirem el passat, no pas al futur, però ja que m'ho preguntes et responc amb una idea que no falla mai per entendre els grans corrents de la història: quan tu poses un dic de contenció a un riu que baixa ple d'aigua, el dic rebentarà segur. El riu de la història no es pot aturar mai. Espanya és un Estat en descomposició, i això és inevitable. Tot el prestigi intel·lectual i internacional que tenia Espanya s’ha esvaït en qüestió de pocs anys, ha perdut oportunitats històriques, té una situació econòmica i social dramàtica, hi ha una divisió interna brutal (i no parlo de catalans i espanyols, sinó a la mateixa Espanya; penso en els barris com Vallecas, per exemple, i el món d'Ayuso). Espanya és un país molt fràgil, i Catalunya és un dels seus punts més febles
“Borbó és igual a cop d'Estat i repressió, i els espanyols han de triar què volen, o monarquia o democràcia, perquè Borbó i democràcia és incompatible!”
-Monarquia. Des de la nostra darrera entrevista ara fa poc més d'un any han passat moltes coses...
-I en passaran moltes més. La monarquia espanyola es troba en fase terminal. L'Estat sempre ha estat lligat a la dinastia borbònica, que són una colla d'incompetents, d'inútils i degenerats. I colpistes; fixa't que Ferran VII va fer dos cops d'Estat, Isabel II va donar suport a uns quants cops d'Estat, Alfons XIII va donar suport al cop d'Estat de Primo de Rivera, Juan de Borbón va donar suport al cop d'Estat de Franco, Juan Carlos I i el seu paper durant el 23F està en dubte, i l'actual Felipe VI va fer un cop d'Estat el tres d'octubre. Borbó és igual a cop d'Estat i repressió, i els espanyols han de triar què volen, o monarquia o democràcia, perquè Borbó i democràcia és incompatible!
-Em sembla que triaran Borbó...
-Clar, i per això cada vegada queden menys espanyols, a Espanya
-Guerra oberta entre govern i Estat?
-La monarquia ha declarat la guerra al govern espanyol, i ho fa a través de l'Estat. I això tu ho expliques molt bé en els teus escrits. Ara mateix ser al govern espanyol és una situació perillosa, però quedar-se quiet no és una opció. ¿Es deixarà hostiar, el govern, o s'hi tornarà? No n'han de deixar passar ni una, al Borbó, perquè la tensió hi serà igualment. L'Estat i l'extrema dreta exigiran constantment tallar-li la cueta a Pablo Iglesias i no pararan fins acabar amb ell, i a les ministres de Podemos els faran beure oli de ricí i les violaran, que és el que sempre ha fet l'extrema dreta contra els dissidents (és un exemple, evidentment, però ja m'entens...)
-Hi haurà referèndum sobre la monarquia, a Espanya?
-No ho sé, però ara l'esquerra espanyola té una oportunitat d'or, i fins i tot l'Estat també té la seva oportunitat. I tot això és perquè ara el cap de la tribu s'ha fet visible, tothom ja l'identifica; és Felipe VI. Fins ara ens venien la moto que el rei no pintava res, que era un campechano, un home tranquil, que el seu fill estava molt preparat i vivia al segle XXI, que no volia merders i que era un bon tio... i tot això s'ha ensorrat. El cap de la tribu és perillós i a sobre incontrolable, i ho ha demostrat. Ha declarat la guerra a Catalunya, al govern espanyol i a la mateixa democràcia, però com a líder et converteixes en vulnerable perquè ara ets el cap visible, i els teus adversaris ja saben contra qui lluitar. Ara la dissidència té clar qui és l'enemic, i només cal que l'Estat necessiti un cap de turc per salvar-se a ell mateix, i per això el pot fer caure. Pensa que el rei es va saltar la Constitució el tres d'octubre i no li ha passat res perquè és inviolable, i això és un clar exemple d'absolutisme. I a Europa, una monarquia absoluta en ple segle XXI no hi té cabuda
-Això implica que caigui el règim del 78?
-No hi ha cap règim que duri eternament. Tot i que a mi m’agrada citar una irònica frase atribuïda a Bismark: “Espanya és el país més fort del món perquè ha tractat d’autodestruir-se diverses vegades sense arribar a aconseguir-ho”. Em preocupa la concepció nacionalista espanyola, que funciona a la manera d’una religió monoteista, d’una fe absoluta incorruptible davant la realitat, que converteix qui la practica en un exèrcit de terraplanistes. Ara mateix veig el règim del 78 com una mena de sistema polític zombi. No té ànima, encara que mossega, és perillós i incontrolable. Primer cal protegir-s’hi. Després, combatre’l. Si fos un vampir, crec que hauríem de fer qualsevol cosa per tal de clavar-li una estaca de fusta al cor
-Optimista?
-L’any 1900 hi havia 25 estats, a Europa, i ara n’hi ha 53. Tu mateix...
Bernat Deltell. Entrevista feta a la cafeteria Farga de l'avinguda Diagonal de Barcelona a les 11 del matí de dimarts 29 de setembre