"Penso que el destí a vegades es passa de voltes, i crec que aquest és un cas força clar"
Una història insòlita (Primera part. 2013)
L’escriptor Oriol Pi de Cabanyes m’envia un correu electrònic el dissabte sis de juliol on hi escriu això: “Bernat, mira què! En una de les peces de Tàpies que s’exposen actualment a la seva Fundació n’hi ha una amb un tros de paper de diari enganxat a la tela on es pot descobrir, si un s’hi fixa, l’esquela del teu pare”. Per un moment temo que l’amic Pi de Cabanyes no s’hagi begut l’enteniment o faci conya. Però el dubte dura només cinc segons. L’autor de la novel·la Oferiu flors als rebels que fracassaren -recentment reeditada- és un home massa seriós, prudent i culte per fer una broma d’aquest mal gust. Així doncs, la història ha de ser certa. I sí, i tant que és certa! L’Oriol Pi de Cabanyes adjunta una foto en el seu correu electrònic on es veu clarament el mural d’Antoni Tàpies amb l’esquela del meu pare. Així doncs, el meu pare, o millor dit, l’esquela del meu pare, Joan Deltell Porta, apareix en una de les darreres obres de l’autor de Cadira i núvol i Porta metàl·lica i violí, entre d’altres.
Uns dies després d’haver rebut el correu electrònic de l’Oriol Pi de Cabanyes, i encara impactat per la notícia, decideixo desplaçar-me a la Fundació Antoni Tàpies, ubicada al carrer Aragó 255 de Barcelona. Efectivament, la Fundació i el MNAC acull fins al tres de novembre de 2013 la primera gran retrospectiva d’Antoni Tàpies basada en pintures matèriques o murals i en els objectes i materials pobres. Es tracta d’una mostra amb molta obra inèdita que l’artista barceloní guardava a casa seva i que ara ha sortit a la llum pública per primera vegada.
Antoni Tàpies no ha estat mai un dels meus pintors de referència -una manera elegant de dir que no m’agrada gens- i per això, quan entro a la Fundació, vaig de cara a barraca. Localitzo l’obra al primer pis de l’edifici-fundació-museu. Es tracta d’un mural de 130 x 194 cm de procediment mixt i collage sobre fusta titulat Matèria i diaris que data de 2009, l’any de la mort del meu pare. L’obra pertany a una col·lecció particular i ha estat cedida expressament per a l’ocasió per la Timothy Taylor Gallery de Londres. Si s’observa bé, i des del punt de vista de qui mira l’obra, a la banda lateral inferior esquerra del mural hi ha enganxat -i una mica rebregat- un full de diari de La Vanguardia que correspon al dilluns 25 d’abril de 2009. És la pàgina de les necrològiques i, efectivament, la primera esquela que sobresurt és la del meu pare. Hi som tots: el meu pare -òbviament!- així com la meva mare, servidor de vostès, Aïda i família tota. S’informa, a més, que el funeral tindrà lloc el dimarts 26 d’abril, a les onze del matí, a la parròquia de Santa Maria de la Geltrú. “Mare de Déu”, penso, “sóc a la Fundació Antoni Tàpies llegint l’esquela del meu pare quatre anys després de la seva mort!”. Col·lapso.
A Matèria i diaris, a part de les esqueles de La Vanguardia, Tàpies hi va enganxar també altres fulls de diaris, va pintar creus negres, la lletra A i el signe + per tot arreu, símbols que d’alguna manera simbolitzen l’univers simbòlic i artístic de l’autor. Intento trobar alguna connexió amb el meu pare: no se m’acut res que el pugui vincular a l’obra Matèria i diaris (el meu pare no era periodista) ni tenien cap tipus de relació d’amistat i/o professional. Casualitat?
En fi, la qüestió és que em quedo palplantat davant del mural durant uns minuts. Estic al·lucinat. Mai m’havia passat una cosa semblant. Trec el mòbil de la butxaca per immortalitzar el mural però una noia que vigila la mostra se m’atansa immediatament -i molt amablement- per informar-me que no puc fer fotos. No se m’acut res més que mostrar el meu DNI i disparar a boca de canó la següent frase: “veu aquesta esquela que hi ha aquí? Doncs és la del meu pare!” A la noia li desapareixen els colors de la cara. No sap què dir. Amb el meu DNI a la seva mà mira una vegada i una altra l’esquela i el document d’identitat. Al final, una mica atabalada, respon: “mai ens havia passat una cosa així! Avisaré immediatament a l’encarregada de la mostra”. Suposo que té por de denúncies, drets d’imatges i coses d’aquestes i per això se'n va corrents buscant algun responsable de la mostra i/o fundació. Mentre, jo continuo clavat davant el mural. Els pocs visitants de l’exposició (la majoria turistes que fan veure que l’obra de Tàpies els interessa molt) em miren i després observen l’obra, com si hi busquessin alguna relació. No sé pas què pensarien si ho sabessin...
Finalment, torna la noia que vigila la mostra acompanyada per l’encarregada de la Fundació (grans ulleres de pasta negres i accent de Sarrià) i em diu, amb una certa falsa emoció, que “això és fan-tàs-tic”. M’interroga: “El seu pare i el senyor Tàpies eren amics?” Li responc que només es van trobar en un parell d’ocasions, als anys 80, i ja està. I que crec que tot és fruït de la casualitat. Insisteix: “potser el seu pare era un gran admirador de l’obra de Tàpies i aquest li va retre un petit homenatge quan va veure la seva esquela?” Pregunta trampa: prefereixo deixar-ho en un lacònic “crec que això no ho sabrem mai, oi?”. Finalment, després d’una breu conversa de compromís, i quan ja veu que la cosa no anirà més enllà d’una anècdota personal, l’encarregada m’autoritza fotografiar el mural i ens acomiadem.
Penso que el destí a vegades es passa de voltes, i crec que aquest és un cas força clar. El meu pare odiava l’obra d’Antoni Tàpies -i quedi clar que dic l’obra, no pas els personatge- com molt bé saben els qui el van conèixer. Odiava l’obra de Tàpies i resulta que ara forma part del seu univers simbòlic. I, a sobre, l’obra la té un col·leccionista d’art anglès a casa seva. Increïble!!!
Bernat Deltell. Article del 20 de setembre de 2013
Una història insòlita (Segona part. 2019)
Quan ja havia gairebé oblidat aquesta història de l’esquela del meu pare formant part de l’obra Matèria i diaris d’Antoni Tàpies, el passat 15 d’octubre rebo un correu electrònic d’un seguidor meu a twitter, Àlex Nogueras, on m'escriu això:
“Hola Bernat, no ens coneixem però et segueixo a les xarxes. Ara sóc a París i he vist aquest Tàpies amb una esquela de La Vanguardia de l’abril de 2009. Potser no hi tens res a veure, però he pensat que era molta casualitat i que si hi tinguessis relació t'agradaria saber-ho. Te n'adjunto les imatges. Salut!”
Mare de Déu, l’esquela del meu pare ara és a París! Agraeixo a Àlex Nogueras la seva informació i li explico tota la història, i que fins i tot en vaig fer un article l’any 2013. El senyor Nogueras em respon:
“Bernat me n’alegro, lleugerament decebut de que ja en coneguessis l’existència- no era una connexió evident. Ara l’obra es troba a la FIAC, la fira d’art més important de París, a la venda a l’estand d’una galeria que es diu Helly Nahmad. Així que si has estalviat prou, ja ho saps!”
O sigui, que ara Matèria i diaris està on tour i en venda. Quina serà la pròxima destinació del meu difunt pare? Mare meva, quina jugada macabra, el destí: el meu pare, a qui no agradava l’obra d’Antoni Tàpies, lligat per sempre més a un dels seus murals, a no ser que al final el compri jo i hi cali foc, cosa que no descarto en un futur llunyà...
Bernat Deltell. Publicat el dimecres 30 d’octubre de 2019