El protagonista d'aquesta història continuarà buscant un partit per encapçalar-lo i així teixir la tan desitjada unitat de l'independentisme
És un home que voreja la cinquantena, ben plantat, clenxinat, elegant, dels d'americana casual i camisa blanca amb el coll molt obert i descordada fins al segon botó, sense corbata, colònia ONE de Calvin Klein i polos Tommy Hilfiger a l'estiu. Li agrada fer-se fotos de si mateix amb el mòbil fent veure que llegeix, que treballa o -encara pitjor- que està pensant. Després les penja a les xarxes socials i, sobretot, a IG, on hi té un compte amb fotos mostrant la seva passió pel surf (no en té ni idea de surfejar però aquest tipus d'imatges sempre queden bé), dels seus viatges a Austràlia (no hi ha anat mai), tastant els vins del celler Klein Constance a Sud-àfrica (ni coneix el vi ni el país), esquiant a Gstaad (esquia a La Molina, però els programes per retocar fotos fan meravelles), menjant en restaurants orientals del Raval (no sap ni agafar els chopsticks però les fotos són molt guapes) i les postes de sol que pot veure des del seu piset (segona residència) a Lloret de Mar però que amb l'excusa de la privacitat no diu mai des d'on són fetes. El nostre home té caràcter, és ràpid amb la llengua i el teclat, i té les idees molt clares; clares no, claríssimes! És d'una sola peça, un paio com cal, recte, seriós, insubornable, de conducta irreprotxable (mai amb una dona casada!) i incorruptible (a veure, les reformes de la cuina les va pagar en B, és a dir, sense factura, això és cert, però ho va fer perquè el constructor, que és el seu nebot, li va demanar i, clar, què volies, pobret, és a l'atur i no es tracta de collar-lo més, que tothom ha de sobreviure com pot, eh?).
El protagonista d'aquesta història no té temps per perdre; la feina i el país absorbeixen i canalitzen totes les seves energies. Només té parelles esporàdiques i ocasionals (totes amb compte a IG on també hi pengen fotos falses d'Austràlia, fent surf, postes de sol, etc) perquè no vol lligams de cap mena; el nostre home només està casat amb Catalunya, “la meva passió i raó de ser”, assegura. Després de l'u d'octubre, i veient la traïció dels nostres líders, ha decidit que toca mullar-se. Ha arribat el moment. És l'hora, segadors!
Arriben les eleccions municipals i el nostre protagonista, que viu en una ciutat mitjana i capital de comarca de l'interior (amb molta història i caràcter) ha decidit fer un pas endavant i així evitar que el país en faci dos enrere. La lluita comença de baix a dalt; la ciutat és el primer graó d'una transició que ens durà a la llibertat necessària per salvar aquesta nació mil·lenària que se'ns està esmicolant i escolant com sorra entre els dits. I amb la ciutat també defensarem la seva gent, els veïns, la comunitat, les festes populars, les festes majors (la d'hivern i la d'estiu) i l'Ajuntament; tot això és i serà la llavor que ens farà recuperar la dignitat robada per aquesta colla de farsants, lliristes, lazis, traïdors, botiflers, pactistes, eixampladors de base, pacifistes, europeïstes, tothomensmira, politòlegs, crispetes, vella política, ineptes i covards que només es mouen per la pagueta. O ho fem nosaltres, o no ens ho farà ningú!
Per tant, com que no ens ho farà ningú, ara toca implicar-se i liderar la unitat del moviment independentista, i el primer objectiu és Esquerra Republicana, que diuen (pobres il·lusos!) que estan pujant i eixamplant la base. Res de res, tot és mentida! El nostre home decideix salvar-los dels seus errors estratègics, i per això es dirigeix a la seu d'ERC de la seva ciutat. Truca: toc, toc, toc. El secretari, que en aquell moment està sol, obre la porta i pregunta:
-Bon dia. En què puc ajudar-lo?
-Bon dia, vinc a oferir-me per encapçalar la llista municipal d'Esquerra Republicana, pas previ a la unitat de la resta de partits independentistes i que només una persona com jo, sense hipoteques amb el passat i que es mou només pels interessos del país i no pas per la pagueta, pot liderar. Per tant, aprofitin aquesta oportunitat!
-Ah, caram. De debò vol liderar el partit?
-Sí! (un sí rotund, contundent)
-I com és això?, pregunta amb cara de sorpresa el secretari republicà
-Perquè vostès són una colla de traïdors, uns covards, uns venuts al gran capital i uns erquis manipulats pel Sergi Sol i el Gabriel Rufián, i a sobre tenen un mossèn de president que els aboca a l'abisme. I això no pot continuar d'aquesta manera. Per tant, toca renovar-se. Obrin pas, si us plau, vinga, que no tenim temps per perdre...
-Miri, fem una cosa -respon el secretari- deixi'm trucar a Barcelona i a veure què em diuen, d'acord? Torni demà i en parlem
-D'acord. Fins demà!
A l'endemà, passa això:
-Bon dia, ja torno a ser aquí. Què, quan comencem a pencar? Vinga, que no estem per perdre el temps i ens cal generar complicitats amb la resta de partits de manera urgent!
El secretari, amb aire compungit -és un bon actor- respon amb un fil de veu de to agut mentre es frega les mans lentament:
-Miri, em sap molt greu, però resulta que ja tenim un cap de llista i clar, seria lleig fer-lo fora justament ara, quan falta tan poc per a les eleccions municipals. M'entén el que vull dir, oi? Ho haurem de deixar per més endavant, si no li sap greu...
-Se n'adona de l'error que estan cometent?
-Aquest partit no ha deixat mai de cometre errors -diu el secretari- i per això cada deu anys plega el secretari general de torn. Si té una mica de paciència potser encara podrà tocar cadira d'aquí a un temps...
El nostre protagonista, tot ofès, diu: "és clar, ja m'ho pensava, vostès això de la RENOVACIÓ i obrir-se a la PARTICIPACIÓ els fa nosa, oi? Quina pena de partit, com han acabat, escalfant la cadireta tots plegats, aquest és el seu únic objectiu!”
-Em sap greu -insisteix el secretari d'ERC- però si vol provi sort a can Junts, que allà encara són poquets i qui sap...
I és així com l'heroi de la unitat decideix provar sort a JuntsxCAT. Arriba a la seu del partit ubicada al primer pis d'un cèntric i centenari edifici. Truca: toc, toc, toc. El secretari del partit obre la porta i pregunta:
-En què puc ajudar-lo?
-Bon dia, vinc a oferir-me per encapçalar la llista municipal de JuntsxCAT
-Ho sento, s'ha equivocat de porta; és la del costat. Aquesta és la seu del PDeCAT
-Encara existeixen vostès? Ha ha ha... Vinga, que vagi bé i molta sort!
El nostre home es dirigeix a la porta del costat. Truca: toc, toc, toc. Mentre espera sent corredisses per dins de la casa. La porta s'obre i apareix el secretari del PDeCAT esbufegant.
-Perdoni, vostè no estava abans a...
-En què puc servir-lo?, el talla el secretari
-Bé, és igual. Bon dia, vinc a oferir-me per encapçalar la llista municipal de JuntsxCAT
-I com és això?
-Ja va sent hora que algú posi ordre en aquesta casa de barrets que és l'antic espai convergent. A més, vostès són els del peix al cove, la puta i la Ramoneta, el 3% i el cas Palau, i per tot això necessiten nous lideratges que trenquin realment amb el passat i...
-Perdoni, això és el primer segona; si vostè vol parlar amb els de JuntsxCAT ha de trucar al primer tercera
-Escolti, abans el secretari del PDeCAT que, per cert, s'assembla molt a vostè, m'ha dit des del primer primera que aquí, al primer segona, hi trobaria la seu de JuntsxCAT
-El secretari del PDeCAT fa anys que patina, no li faci cas
-I llavors, aquí, al primer segona, quina seu hi ha? Amb qui estic parlant ara mateix?
-Aquesta és la seu de la Crida Nacional per la República, i no som cap partit polític
-I exactament, què fan vostès?
-Cregui'm, truqui a la porta del costat
-Gràcies i perdoni
El secretari tanca la porta, i el nostre protagonista es dirigeix ara cap al primer tercera. Mentre camina torna a sentir corredisses dins del pis. Truca a la porta: toc, toc, toc. Mentre espera que algú obri se sent, dins del pis, un gat esbufegant, el soroll d'una cadira que cau a terra i un “mecagon la puta, el gat dels collons!”. De cop, silenci. El nostre home espera impacient davant la porta del primer tercera. Finalment, la porta s'obre i apareix el mateix secretari però ara amb una esgarrapada a la mà esquerra i amb l'altra fregant-se el genoll. Sembla clar que s'ha fotut una trompada. Per darrera seu passa un gat tigrat amb la cua inflada i aire desafiant
-Digui, què vol?
-Perdoni, però vostè no és...
El secretari, amb una esgarrapada a la mà que li regalima sang, esbufegant per la corredissa i amb la mascareta posada que no el deixa respirar, respon amb un fil de veu:
-No, no sóc jo; va, què coi vol? (estossega i la mascareta li queda penjant d'una sola orella)
-Bé, al gra: vostès necessiten un nou candidat lliure d'hipoteques, i no pas un líder que ha fugit de manera covarda a Waterloo i un partit dirigit per presos que es passen tot el dia fent el ploramiques. Ara toca segar cadenes!
-Sí, jo també ho penso, això... (recupera l'alè i es col·loca bé la mascareta)
-Ja sabia que ens acabaríem entenent, vostè i jo!
-El que no entenc és per què m'ho explica a mi... (torna a estossegar)
-Home, m'han dit que aquí hi ha la seu de JuntsxCAT i...
-Aquest torracollons de secretari ja me l'ha tornada a fotre!, respon el secretari
-Perdoni?
-Cada dia m'envia gent com si això fos la seu de Junts, i aquí no hi ha ningú de Junts, collons!
-Com diu?
-Ja estic fart de dir-li al secretari que aquesta és la seu del Partit Nacionalista Català, no pas la de JuntsxCAT
-Aquesta és la seu del penecé de la Marta Pascal???
-Sí, no sé en què deuria estar pensant aquesta dona quan va posar aquest nom...
-Hòstia divina!, diu el protagonista d'aquesta història. Però, però... això és una bogeria!
-Vol que li digui alguna cosa a la senyora Pascal de part seva? Vol que li digui que vol encapçalar el partit? Es posarà molt contenta de trobar algú que li dirigeixi el penecé...
-No, tant se val. En fi, perdoni les molèsties, ja me'n vaig. Per cert, una curiositat, veig que en aquesta planta hi ha quatre portes, i aquesta és la que correspon al primer tercera. Em podria dir qui hi ha aquí al costat?
-Sí, i tant que li puc dir
(silenci)
-Doncs... m'ho pot dir?
-Sí
-Qui hi ha aquí al costat?
-Units x Avançar
-Ja...
-Però no hi ha mai ningú. És un pis fantasma. Jo, per exemple, no he vist mai el seu secretari. Només hi tenen un gat que es diu Ramon que és mig cec i es va fotent trompades contra les cadires...
-Clar, ja ho entenc (cara d'estupefacció). Bé, doncs ho deixo aquí. Ja ens veurem!
-Sí, quan vulgui. Per cert, una cosa, si vol anar a la seu de Lliures és just a l'edifici del davant. Allà, a part de Lliures, hi trobarà també la Lliga Democràtica i Convergents. Però doni'm una mica de temps per poder anar a obrir...
-No, no es preocupi, que no hi aniré
-Gràcies, li agraeixo. A reveure
El nostre protagonista té seriosos dubtes sobre la unitat política i estratègica d'aquest país, però no es rendeix. Farà un darrer intent i anirà a la seu de la CUP, que es troba en un polígon als afores de la ciutat. Quan hi arriba veu una nau industrial que sembla ocupada i des de l'interior de la qual se senten crits i discussions. A la paret d'entrada hi ha una pintada amb esprai que posa “CUP. Endavant, passeu sense trucar”, però la paraula Endavant està mig esborrada i al damunt algú hi ha escrit “traïdors”. Just davant la nau hi ha una furgoneta desballestada i sense rodes (sembla que no ha anat gaire lluny) i moltes bicicletes arrepenjades de qualsevol manera a la paret principal de la nau. El nostre protagonista recorda que els carrers (i els polígons de la Paola Lo Cascio) seran sempre nostres i en les manifestacions dels anys 80 que no es perdia mai. Il·lusionat, truca a la porta dels cupaires: Toc, toc, toc. El secretari/ària obre i pregunta:
-Ei, què passa? diu mastegant un xiclet
-Bla bla bla... encapçalar la llista... bla bla bla... vostès són uns frikis, pollosos, fills de convergents, els David Fernández i Carles Riera han fet molt de mal... bla bla bla... i crec que toca que una nova generació de líders es posi al capdavant per redreçar la situació i bla bla bla
-M'estàs prenent el pèl? Per què poses al mateix sac la/el David Fernández i el/la Carles Riera?
-No són del mateix partit? pregunta incrèdul el nostre protagonista
-Que potser són del mateix partit el/la Mireia Vehí i la/el Mireia Boya, eh? Eh?? Ehhh??? respon la secretària emprenyada
-Dona, jo diria que...
-A veure -diu el secretari/secretària- primer de tot hauries de definir amb qui vols parlar
-Amb la CUP
-Quina CUP?
-Què vol dir quina CUP? Collons, la CUP!
-No és el mateix Poble Lliure que Endavant o Guanyem Catalunya
-Miri, deixem-ho córrer...
-T'ho agraeixo, perquè ara estem enmig d'una assemblea per decidir la candidatura municipal i si mantenim el nom o ens diem Alternativa d'Esquerres, Capgirem la CUP, Som com som, CUP-Vergent o Si te dicen que caí. Passi-ho bé! (li tanca la porta als morros)
El nostre protagonista abandona la seu de la CUP amb el cap cot i les mans a les butxaques. Es dirigeix a una cafeteria per posar en ordre els seus pensaments, però clar, tot està tancat per culpa de la pandèmia. Torna cap a casa i es connecta a Twitter. I llavors ho veu clar: Primàries! Pensa que aquests sí que tenen pebrots. Demòcrates radicals, sensibles a la discrepància, orgullosos de la dissidència, amb un programa de govern clar (independència i tira milles), amb capacitat per escoltar les diferents sensibilitats de l'independentisme, oberts sempre al diàleg i a tendir ponts, i sobretot, empàtics, molt empàtics. Ara sí, pensa el nostre protagonista, ara sí que sí; aquests són els meus! Els busca a Twitter, comença a llegir i... i... què coi és això??? Amb certa estupefacció veu com s'esbudellen els uns als altres públicament i s'acusen tots plegats de traïdors, botiflers, Junqueras podreix-te a la presó, la pagueta, Fuigdemont, nyordo ton pare, a fer la mà, no molesti que aquí treballem, silencis que diuen molt i que no acaben de dir res, procesistes de merda, la decadència del procés, gaudiu del vostre vot fills de la gran puta... Potser ja no és tan bona idea apuntar-se a Primàries, pensa el nostre protagonista. I el Front Nacional? Sí, aquesta noia, la Sílvia Orriols, té caràcter i empenta, però ara s'adona que també s'ha escindit del partit per crear-ne un de nou amb molt de futur, segons alguns politòlegs que ja en el seu moment van vaticinar la victòria de Trump, que el Front Republicà obtindria tres diputats a les generals i que Manuel Valls guanyaria l'alcaldia de Barcelona.
Fart de tot aquest merder, el protagonista de la nostra història pensa que tots els partits estan amortitzats i per tant no paga la pena perdre més el temps. Cal crear un nou moviment que tingui en la unitat de l'independentisme el seu objectiu principal. I s'acosten les municipals, i el país necessita gent disposada al sacrifici, i per això ell, l'home elegant que voreja la cinquantena, munta una llista transversal amb una colla d'amics. Farem soroll a les xarxes, tindrem cua per anar a la llista (finalment li hauran de demanar a la tieta que s'hi posi per omplir, tot i que la senyora ja els ha dit que no els votarà perquè ella és devota de l'Artur Mas) i arrassarem! I arriben les eleccions, i queden arrassats, completament arrasats. La culpa és que el país encara no està preparat. Amb aquesta colla de covards no ens en sortirem mai, "però com a mínim", pensa el nostre protagonista, "tenim la raó!" I mentre ho pensa, continuarà buscant un partit per encapçalar-lo i així teixir la tan desitjada unitat de l'independentisme.
“I si truco als Demòcrates de Catalunya del Toni Castellà? Potser per aquí podem fer alguna cosa...” pensa el nostre heroi que mai donarà la batalla per perduda.
-Combatió usted en Etiopía. Combatió al fascismo en España.
-Bueno, ¿y qué?
-¿No es curioso que siempre estuviera en el bando de los desafortunados?
-Sí, resultó una afición muy cara.
(Casablanca)
FI
Bernat Deltell. Publicat el divendres 26 de febrer de 2021