"Si a Escòcia, posem per cas, la policia hagués fet aquestes càrregues brutals contra una població indefensa que només portava butlletes a la mà, s’hauria encès el país"
Dimecres 3 d’octubre. Manresa. Birres per la República organitza una trobada al pati del Kursaal en la qual hi participen els amics Joan Canadell, Rafael Pous i jo mateix. Molta gent, gairebé ple. Dues hores d’intens debat amb bones preguntes i grans reflexions per part del públic assistent. Al final de l’acte ens conviden a sopar al restaurant del mateix Kursaal. Una gran taula, un menjar exquisit i converses agradables i interessants. M’assec enmig de l’amic Canadell i d’un senyor que es diu Pep. Malauradament no recordo el seu cognom. A mig sopar comencem a xerrar animadament i quedo fascinat i aclaparat per la seva retòrica. Ho he dit moltes vegades: m’agrada molt la gent que té punts de vista que s’escapen del corrent d’opinió general. Poden ser encertats o no, però com a mínim demostren tenir una gran curiositat intel·lectual i ser capaços de pensar els fets des d’un altre angle. I aquest és el cas: tot el que em diu em sedueix, em fa pensar, em fascina. I per això, agafo la llibreta, el bolígraf i li dic: “vinga, entrevista ràpida”. “Ep”, respon, “que tot això són opinions personals, eh? Que després no vull merders, jo..” “Som-hi?” l’encoratjo. “Sí, vinga”, respon convençut. I comença a explicar-me un relat que em permet reflexionar sobre algunes de les coses que estan passant actualment en la política catalana.
Som-hi!
-Abans m’ha dit que ERC hauria de desaparèixer. Una mica massa categòric?
-Ara ho entendràs. Esquerra Republicana hauria hagut de desaparèixer el 1980 amb la convocatòria de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. Josep Tarradellas manté la institució a l’exili, tot sol, amb un partit mig desaparegut i dividit entre els exiliats i els que es queden al país. Quan torna Tarradellas, l’any 1977, ho fa com a president de la Generalitat. Tres anys més tard, amb la convocatòria de les eleccions, ERC ja no s’hauria hagut ni de presentar.
(Per situar al lector sobre el que diu el meu company de taula, cal recordar el següent: El president Adolfo Suárez deroga, el 29 de setembre de 1977, la llei franquista de 1938 que eliminava totes les institucions catalanes. Es reestableix, per tant, la Generalitat de Catalunya tot i que de manera provisional. Uns dies més tard, concretament el 17 d’octubre d’aquest mateix any 1977, es nomena Josep Tarradellas president de la Generalitat provisional i Frederic Rahola Conseller de la Presidència. Tarradellas forma un govern de concentració amb dotze consellers per tal de redactar el nou Estatut d’Autonomia que serà aprovat en referèndum el novembre de 1979. Acte seguit, es convoquen eleccions al Parlament de Catalunya que guanya, contra tot pronòstic, la federació de Convergència i Unió encapçalada per Jordi Pujol. D’aquesta manera acaba la transició a Catalunya. Tarradellas ha estat l’encarregat durant tres anys de pilotar la Generalitat provisional fins al ple reestabliment de l’autogovern).
-Per què ERC ja no s’hauria hagut de presentar a les eleccions de 1980?
-Per dues raons. Perquè ja havia complert el seu objectiu, que era recuperar la Generalitat; i la segona, perquè va perdre la guerra.
-Home, doncs precisament per això mateix no hauria de desaparèixer...
-No, no m’entens, perquè ets massa jove...
-Gràcies!
-Ha, ha, ha... Les coses s’han d’haver viscut per entendre-les. T’ho explico: ERC ha d’integrar l’autoestima i el dolor. Han d’integrar-lo perquè si no, no se’n sortirà. A ERC sempre els surt el patiment, la por, la gent afusellada, els exiliats, els represaliats, els vençuts, l’any 39, el president màrtir... És una història de derrota, de gran sofriment, d’una tristesa aclaparadora. Jo recordo, quan era jove, durant els primers anys de la democràcia, repartint publicitat electoral pel carrer reconeixies immediatament algú que havia estat d’Esquerra Republicana. Era gent gran, i quan els donava una butlleta d’Esquerra sempre parlaven amb tristesa, “ai, Esquerra”, deien, com una cosa d’un passat que no volien recordar, que els feia mal, “tant de bo treguin uns bons resultats”, deixant clar que ells ja no els votarien. Quan em topava amb algú d’ERC sempre baixava la mirada. Hi havia integrat el sentiment de derrota. Pensa que el català és una persona que fuig del dolor, que té por de sentir dolor... I per això durant dècades els catalans han fugit d’Esquerra.
-Per què arriba a aquesta conclusió?
-El català ha rebut molt, al llarg de la història. Ha patit molt, i integrar el dolor vol dir haver de canviar la teva manera de ser. Per això els catalans ho minimitzem tot amb la ironia i amb l’humor. Pocs dies després de les garrotades de l’1 d’octubre ja estàvem fent un programa d’humor, el Polònia, enfotent-nos-en de tot el que havia passat. Saps què vol dir això? Un mecanisme d’autodefensa, tenim tanta por que ho filtrem tot en clau d’humor, i a vegades això provoca situacions grotesques.
-Vol dir que...
-Vull dir que si a Escòcia, posem per cas, la policia hagués fet aquestes càrregues brutals contra una població indefensa que només portava butlletes a la mà, s’hauria encès el país. Ni programes d’humor, ni crides a la tranquil·litat, ni odes al pacifisme. El conflicte, la revolta i la violència haurien estat brutals. I saps per què? Perquè els escocesos tenen integrat el dolor, i quan el dolor forma part de tu ja no tens por. No sé si m’explico...
-Perfectament!
-Ara que tinc una edat hi penso molt, en tot això. Fixa’t, el diputat Joan Tardà, una gran persona, pateix tant que és incapaç d’assimilar el dolor que sent per l’empresonament del seu amic Oriol Junqueras. Fa i farà el que sigui per treure’l de la presó, perquè per a la seva consciència és insuportable. Pateix tant, sent una tristesa tan profunda que per intentar allunyar-se’n farà el que sigui. Ep, ni de conya estic dient que sigui un traïdor, mare meva! Ni de broma, ho dic això! Només expresso el que veig: Tardà pateix, com tots els catalans, perquè no ens hem encarat mai al dolor. Tenim por al dolor, i per això fem el que sigui per evitar aquest dolor, com ara programes d’humor, ser contradictoris, buscar alternatives, pactes, terceres vies...
-Tot això que m’exposa és ja una qüestió...
-... del subsconscient col·lectiu, efectivament. El subconscient col·lectiu d’ERC és la repressió patida l’any 39, i tenen por de tornar-hi a caure. S’espanten i això els afecta en la seva autoestima. El paradigma és Joan Tardà.
-Què hi hauríem guanyat si ERC no s’hagués presentat l’any 1980?
-Els partits, com les persones, neixen, creixen, i moren. Llei de vida. ERC, amb Tarradellas, ja va fer el que havia de fer, que és tancar el cercle. Però el partit es va voler mantenir viu, i és un partit que en el fons va patir una derrota històrica l’any 39. Per això, l’any 1980, era el moment de crear una nova esquerra catalana i independentista sense llaços emocionals amb el passat. En canvi, ERC sempre estarà atenallada per la seva pròpia història. És en aquest context que s’ha d’entendre la gran quantitat de persones que s’han posat al capdavant del partit per intentar salvar-lo i al final, tots, un darrera l’altre, han acabat marxant. T’enumero la llista? Joan Hortalà, Àngel Colom, Pilar Rahola, Joan Carretero, Josep-Lluís Carod-Rovira...
-També Unió és un partit que prové dels anys 30, amb el seu president afusellat, i en canvi va subsistir fins fa un parell d’anys...
-T’equivoques. Unió també va desaparèixer amb la transició, el que passa és que van ser més llestos i van pensar: ajuntem-nos amb Convergència, que és un partit nou, sense història ni passat, i així podrem sobreviure. I la van encertar, però el partit ja era mort. Fixa’t, en el moment en què es produeix el trencament amb Convergència, Unió desapareix. Bernat, les coses neixen, creixen, i moren. Unió va estar en coma durant dècades, fins que Artur Mas va dir que ja n’hi havia prou de les bestieses del Duran i Lleida. Va desconnectar la màquina de la respiració assistida, i Unió va morir pocs mesos després.
-M’agrada molt el seu punt de vista, i m’agradaria, abans de marxar, ampliar-lo a la societat catalana. Què en pensa?
-El subconscient col·lectiu català és el d’una nació oprimida, però resisteix, és molt valent, precisament perquè no ha interioritzat el dolor. És la paradoxa que et deia abans. Aparta el dolor de la seva vida i per això se sent valent, i també per això el porta a cometre algunes equivocacions, com pretendre encarar-se al món tot sol. Això passa perquè a nivell econòmic ho fem: un tio que no és ningú acaba muntant una petita empresa que amb els anys esdevé un èxit colossal. Hi ha milers d’exemples, en aquest sentit. I llavors pensem: si ho he fet amb una empresa de merda, també ho puc fer amb el meu país. Errada! Catalunya no sap com funciona el llenguatge diplomàtic (i tu ho dius constantment), no entén els moviments subtils dels estats, no capta els silencis ni els cops de mà -que hi són- dels que t’ajuden. En definitiva, els catalans no entenen la política internacional, no la saben veure perquè entendre-la implica trair-nos a nosaltres mateixos: donem suport a la causa Palestina quan els únics que ens observen amb lupa són els israelians; rebutgem l’ajut rus perquè no volem enfadar a la Unió Europea, una Unió a qui no li importa arribar a acords comercials amb Putin. Som uns adolescents, en aquest sentit, perquè no hem tingut mai un estat ni un cos diplomàtic al darrera. I llavors pensem que tothom està en contra de Catalunya i de la independència. Arribats a aquest punt, en comptes d’estudiar detingudament què estem fent malament, ens surt l’ànima valenta i alguns diuen “ens en sortirem sols!” Pocs catalans tenen visió estratègica, molt pocs...
-Algun nom?
-Sí, però ara no te’l diré
-Com acabarà tot això?
-A nivell polític acabarà amb la desaparició d’uns partits polítics que ja no donen més de sí. Ha mort Unió, després Convergència (no era un partit, era un moviment lligat a una persona), ha mort Iniciativa, morirà Esquerra i el PP ja és un zombie. I va, me la jugo...
-Digui...
-Abans m’has dit que et digués algun nom, oi?
-Sí
-Ernest Maragall, aquest sí que hi toca, aquest sí que sap de què va la política, aquest sí que hi entén de política internacional. Prové d'una gran nissaga, d'una família que no entén la derrota. I es nota. Ell està sent l’artífex subtil d’una fusió de partits d’esquerra independentistes que a la llarga agafaran el relleu a ERC. Per tant, prevec dos pols: per una banda aquesta nova esquerra que agruparà grans sectors d’ERC, part dels comuns, part dels socialistes i algun psuquero despistat, i per altra banda la Crida Nacional (o com s’acabi dient) amb les restes de Convergència, Demòcrates i una part també d’Esquerra. Ep, però això és el que jo penso, eh?
-Crec que “pensa encertadament”!
-Ha, ha, ha...
Gràcies per aquesta gran i espontània entrevista, Pep...
Bernat Deltell. Publicat el dissabte 6 d’octubre de 2018