Un article escrit el 9N de 2014 i amb una coda final actual
El dijous 6 de novembre, mentre organitzadors i operaris poleixen els darrers detalls de la Fira de Novembre [de Vilanova i la Geltrú], el ministre de Justícia, Rafael Catalá, assegura des de Madrid que l’Estat mirarà cap a un altre costat sempre que quedi clar que diumenge només se celebrarà un acte cívic, no governamental. D’alguna manera està dient féu el que vulgueu, però que la Generalitat no s’hi impliqui. A l’endemà al migdia, al mateix temps que els responsables dels estands de la Fira van a dinar, la infanta és imputada per delicte fiscal i la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, en la roda de premsa posterior al consell de ministres demana a Artur Mas que acati la suspensió del Tribunal Constitucional i l’adverteix que no hauria de forçar els funcionaris, alcaldes i ciutadans a incomplir la llei. I mentre Santamaria fa aquest advertiment, sense aclarir com actuarà si finalment s’obren els instituts i es posen les urnes, els integrants del Pacte Nacional pel Dret a Decidir es reuneixen i diuen que anem endavant. El president Mas confirma el lideratge del govern en el procés.
Dissabte vuit de novembre. Mentre milers de visitants i vilatans passegen per la Fira tastant formatges i vins, esquivant automòbils i fent cua a les atraccions infantils, l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural denuncien ser víctimes d’atacs informàtics de primer ordre amb l’objectiu de bloquejar tant els telèfons des d’on organitzen la consulta del 9N com les seves pàgines web. També la web oficial de la Generalitat passa unes quantes hores sense funcionar o fent-ho amb dificultats. Gairebé al mateix temps que els atacs informàtics, la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya obre diligències per si la cessió d’espais públics per acollir les urnes pot ser un delicte. El ministeri de Justícia confirma la informació.
No ens movem de dissabte. El president Mariano Rajoy, en un acte del Partit Popular celebrat a Cáceres al costat d’un tocadíssim José Antonio Monago, president d’Extremadura i amant dels viatges a les Canàries, diu, en una aparent contradicció, que el procés participatiu no té efecte real, però que l’Estat està molt atent per evitar un incompliment flagrant de la suspensió dictada pel Constitucional. Per això, Joan Rigol, president del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, surt a la palestra immediatament per assegurar que “els voluntaris no han de témer ser perseguits i, si passés, tindrien protecció”. Rigol afirma també que la informació apareguda a El Periódico on s’assegura que ell mateix, Pedro Arriola (PP) i José Enrique Serrano (PSOE) han mantingut negociacions secretes per evitar el xoc de trens són del tot certes. Amb tot, Joan Rigol no dóna cap explicació ni del contingut de les reunions ni de quan es van produir.
El moment de màxima tensió es produeix al vespre. Mentre els estands de la Fira tanquen portes i s’omplen restaurants i bars, la Fiscalia demana als Mossos d’Esquadra la llista dels espais de votació i que identifiqui els responsables d’obrir els locals. Tot és a punt per a què es puguin precintar els instituts durant la nit i evitar la fotografia internacional de la gent fent cua votant. Però cap a mitjanit es produeix el fet més rellevant dels darrers dies. En un breu comunicat de premsa, el govern català, amb Artur Mas al capdavant, informa que “no es pot demanar la identificació a voluntaris que res tenen a veure amb l’autorització d’accés a locals públics per demà. Aquesta responsabilitat recau exclusivament sobre el Govern”. Per primera vegada, el govern es fa responsable de tot i, d’alguna manera, trenca, per fi, la legalitat. A l’endemà, els instituts obren portes i la gent vota. A mitja tarda, el cop definitiu: la Fiscalia demana als jutjats que han rebut denúncies de les formacions extremistes Falange Española, UPyD i Plataforma per Catalunya que rebutgin l’adopció de mesures desproporcionades com ara retirar les urnes dels instituts. I fins aquí, el relat detallat de les hores prèvies al 9N.
Una gran emoció
Finalment, el diumenge 9 de novembre, cap a la una del migdia, i després d'una bona estona fent cua, entrem a l’Institut Joaquim Mir [de Vilanova i la Geltrú]. Mentre la meva dona empeny el cotxet del Roger, jo agafo en braços la meva filla de cinc anys, la Txell. En una mà porta el seu ninot que no abandona mai, el Mic, i en l’altra una butlleta amb el doble sí marcat. És ella qui diposita el vot a l’urna. El gest que fa la meva filla de dipositar un sobre dins una urna és la culminació d’una llarga lluita de generacions d’avantpassats meus. Un paper, un simple gest i una gran emoció. Com ho pot parar això un Tribunal Constitucional? Com volen que no m’emocioni sostenint la Txell en braços i veient-la votar abraçada al seu Mic?
Sí, des que vaig escriure aquest article sobre el 9N només han passat set anys, i l'1 d'octubre de 2017 hi vam tornar, vam tornar a votar. I ho tornarem a fer les vegades que calgui perquè les independències, al segle XXI, es guanyen votant, persistint i pencant de valent.
Bernat Deltell. Publicat el 14 de novembre de 2014 / 11 novembre de 2021