Quan se'n fotin a la teva cara intenta mantenir una certa compostura, encara que sigui impostada
La meva besàvia, la Mercè Rovira Martell, neix a l'Arboç a final del segle XIX. No sap llegir ni escriure; dit d'una alta manera, és analfabeta. Es guanya la vida collint feixos de llenya que carrega a l'esquena i al vespre els reparteix (i els ven) per les cases del poble. La llenya serveix per cuinar i escalfar la casa, i per tant, és una feina bàsica, el que fa la meva besàvia, tant en el sentit d'essencial com de feina primària. A l'estiu, la Mercè es desplaça a Portvendres a fer la verema. Els nordcatalans paguen poc, però menjàvem molt bé, recorda. El marit de la Mercè, mig alcohòlic, és empresonat per una ganivetada feta amb mala intenció. Amb tot aquest panorama, la meva besàvia decideix marxar de l'Arboç i fixar la nova residència a Vilanova i la Geltrú. No hi va sola, sinó que s'emporta els seus dos fills petits, un nen -que morirà relativament jove- i una nena, que esdevindrà la meva àvia. A la capital del Garraf, la Mercè Rovira treballa de cuinera en una guingueta de la platja i que els vilatans, amb el seu particular sentit de l'humor, bategen amb el nom de el balneari.
Mentre la meva besàvia cuina truites de patata i ceba -boníssimes!- i frega els tomàquets damunt del pa torrat, la seva filla, l'Assumpció Romeu Rovira, de 16 anys, escombra i neteja les taules del xiringuito. És aquí mateix on coneix qui ha de ser el seu futur marit, un tal Josep Pep Milà Casals. El meu avi matern és violoncel·lista i treballa en una orquestra (més ben dit, una orquestrina) d’un transatlàntic de luxe que fa el recorregut Barcelona-Nova York-l’Havana. Els primers anys de la seva joventut, els anys 20 del segle passat, se’ls passa a alta mar interpretant valsos, polques, masurques, ragtimes i el que convingui per tal d’amenitzar els sopars dels passatgers de la primera classe. Després, i un cop casat amb la meva àvia, el Pep deixarà els transatlàntics per esdevenir membre de l'Orquestra Pau Casals.
L'Assumpció Romeu i el Pep Milà es casen tres vegades: els casa un jutge de pau (l’amic i gran pintor Martí Torrents), després pel civil i, finalment, per l’església obligats per les noves autoritats franquistes. Com explica la meva àvia, l’Assumpció Romeu, “m’he casat tres vegades amb el mateix home!”. Tres anys després d'acabada la guerra, l'any 1942 (just ara fa 80 anys), l'Assumpció i el Pep seran pares d'una nena -filla única- que resulta que toca el piano com els àngels i que actua per primera vegada al Palau de la Música Catalana el divendres sis de gener de 1950 a l'edat de set anys, i als tretze debuta al Royal Albert Hall de Londres interpretant el concert per a piano Noches en los jardines de España, de Manuel de Falla. Però la guerra i la posterior repressió i dictadura castiga i humilia la meva família. El Pep és empresonat diverses vegades, perd els seus amics (o estan enterrats, o exiliats, o són ànimes en pena), perd la seva feina de músic (l'Orquestra Pau Casals desapareix) i és denunciat, acusat, humiliat i assenyalat per les autoritats franquistes. A sobre, li impedeixen sortir del país (retirada de passaport) i això implica que no pot acompanyar la seva filla -la meva mare- que als dotze anys ja actua a Londres. El Pep Milà pateix un empresonament a l’aire lliure. Cau en l'alcoholisme i acaba malament. No ho oblidéssim pas: el Pep és músic, i això implica, per a les autoritats feixistes, que és sospitós de ser rojo y separatista. I en aquest cas la van encertar...
El meu avi mor el 10 de desembre de 1963 als 66 anys, estirat damunt el llit del dormitori del pis del carrer Freixes de la Vilanova vella escoltant el segon moviment de la setena de Beethoven i acompanyat per la seva esposa, l’Assumpció Romeu, i la seva jove neboda, la Mercè Romeu. Així s’apaga la vida d’un personatge insòlit i singular. El meu avi és del bàndol dels perdedors, i la seva mort genera tanta tristesa que l’agost de 2019, la Mercè Romeu, la neboda i l’última supervivent d’aquella època, poc abans de morir ens demana que en el seu funeral vol que soni també el segon moviment de la setena de Beethoven, “igual que el Pep, que no l'he pogut oblidar mai”. Quan les ferides són tan profundes el temps no ho cura tot...
Així doncs, la meva besàvia analfabeta, la meva àvia vídua ben jove i fent-se càrrec d'un negoci familiar i gestionant la carrera de la seva filla; la meva mare creixent com a professional lluny de Catalunya i sense pare. Tots pateixen la derrota i 40 anys de dictadura (la meva àvia i besàvia en viuran dues, de dictadures!), a tots se'ls prohibeix parlar en català, tots formen part de l'equip dels vençuts, i a totes els toca viure una època que, per dir-ho finament, és una puta merda. En quatre generacions, jo he estat el primer de la meva família que ha pogut estudiar a la universitat. I això és així perquè els meus avantpassats, ja fos collint feixos de llenya o tocant el violoncel en un transatlàntic o estudiant partitures en hotels de mala mort d'Alemanya després de la segona guerra mundial, s'hi deixen la pell. Com molta gent d'aquest país, els meus avantpassats lluiten, persisteixen i no defalleixen en cap moment perquè saben que el futur sempre serà millor que no pas la misèria moral i social de la qual provenen.
Si tu ara ets dels que diuen que tot està fatal, que no ens en sortirem, que no ens mereixem res, que mai com ara hem estat tan malament, que estem abatuts, cansats i derrotats, que no hi ha futur per al nostre poble i no sé quantes coses més, t'ho dic clar i català: vés a la merda! Encara que sigui per respecte a la memòria dels meus avantpassats (que també són els teus) fes el favor de no dir més bestieses. Gira la vista enrere i pregunta als teus pares o avis, si tens la sort que encara siguin vius, i veuràs el somriure que es dibuixa a la seva cara quan els expliquis que estem pitjor que mai i que no ens en sortirem. Un consell: quan se'n fotin a la teva cara intenta mantenir una certa compostura, encara que sigui impostada.
Bernat Deltell. Publicat el dilluns 27 de juny de 2022